Un debat inajornable
Darrerament, s’està parlant molt sobre l’ús i abús dels dispositius mòbils. És una evidència que els mòbils i tauletes són omnipresents a les nostres vides i que després de l’enlluernament que va suposar el llançament al mercat d’aquests gadgets, les xarxes socials i les múltiples aplicacions que existeixen, ara comencem a veure-hi els problemes que comporten. El món de la cultura no és aliè a aquesta problemàtica i la sensació és que en parlem massa poc.
El dilema dels programadors culturals
El món virtual ha canviat per complet les nostres formes de relació i segons apunten diversos estudis, també han alterat la nostra capacitat d’atenció i comprensió. Les constants alertes i el fort comportament addictiu d’aquests dispositius, minven la concentració i augmenten la dificultat a l’hora de veure pel·lícules de llarga durada, de realitzar lectures aprofundides de textos llargs o de centrar-nos en espectacles amb certa densitat textual o semiòtica. És en aquest punt on neix el dilema dels programadors culturals, els quals ens veiem amb la dicotomia d’adaptar continguts a aquesta nova realitat o pel contrari ser nosaltres qui oferim continguts en contra d’aquesta cultura de la immediatesa i l’scroll constant a la qual estem sotmesos.
És evident que les nostres programacions caldria que fossin un contrapunt als paradigmes que pregonen les tecnològiques. Haurien de ser activitats i continguts on la reflexió, l’atenció, la profunditat argumentativa fossin predominants i que les cotilles de durada, simplicitat o immediatesa no suposessin un impediment a l’hora d’oferir propostes arriscades que reclamen d’un paper actiu de l’espectador. Però si seguim al peu de la lletra aquest ideal, ens podríem trobar que els equipaments es percebessin com a llocs elitistes desconnectats dels hàbits generals i que la pèrdua de públics fos important.
Ara mateix, segments rellevants de gent jove ja no senten moltes de les programacions com a pròpies. Per tant, esdevenir el contrapunt a les noves formes de consum que han acabat essent imperants, també pot anar en contra d’un dels principals preceptes que ha de complir un gestor cultural que no és altre que el tractament de públics i la difusió de la cultura al màxim nombre de persones possible.
Molts aspectes a debatre
És un temps de canvi, una nova etapa, i haurem de replantejar-nos com hauria de ser el format de les nostres activitats, quina és la millor manera d’acostar-nos al públic i sobretot quina és la millor manera de fer-ho sense trair el fet essencial que qualsevol manifestació artística o cultural ha d’aportar als usuaris que en participen. Hem de saber com alternem la virtualitat amb la presencialitat, de pensar quins continguts aportem a les xarxes socials, quines finalitats té la nostra presència a la xarxa, quines oportunitats ens ofereix el món virtual i posar-nos en alerta del perill de vulgaritzar els nostres continguts.
Hem de continuar estimulant el pensament aprofundit, la calma, la concentració i el gaudi, en un món turbo capitalista on la cultura ha estat relegada a una raresa inútil, un simple entreteniment o un entre tants dels molts àmbits que alimenten de continguts les plataformes. Aquest és un altre debat urgent que no podem ajornar, perquè com amb tantes coses a la vida, si no decidim què fer, serà la inèrcia qui ho acabarà fent per nosaltres.
Jordi Dorca
Programador i responsable de comunicació del Museu del Cinema de Girona.
Membre del consell de redacció de Revista de Girona.
