La majoria dels projectes, les institucions i els esdeveniments culturals realitzen les seves avaluacions basant-se en paràmetres quantitatius. Centren les seves estadístiques en el nombre d’entrades venudes, de reserves fetes o d’assistències assolides. “Cada any ens visiten 30.000 usuaris” diuen els responsables tècnics i polítics, però realment és així? En la majoria dels casos, no.
Molts equipaments tenen un públic fidel que acostuma a participar de més d’una proposta al llarg de la temporada, així doncs, seguint l’exemple, no tenim “30.000 usuaris”, tenim 30.000 usos, visites o entrades venudes, un concepte substancialment diferent. Quan presentem aquestes estadístiques correm el risc de caure en la falsa aparença d’una participació cultural més elevada que la real, ja que molts estudis afirmen que un 10% del total de ciutadans suposen un 50% dels ingressos. Aquestes diagnosis parcials ens porten a realitzar, massa vegades, polítiques excessivament focalitzades en conservar aquest públic fidel i oblidar-nos d’aquell 50% de la ciutadania que segons les enquestes no participa de la vida cultural. Tot plegat genera una inèrcia difícil de trencar, però en certa manera, urgent d’abordar.
Pensar i executar polítiques públiques per tal de fer que aquesta meitat de la població se senti cridada a participar de les nostres propostes és una feina complicada i segur, és un dels reptes més importants que té el sector en els anys vinents. Cal que marquem unes línies mestres per on començar aquest canvi de paradigma i buscar trencar aquestes barreres. Les línies d’actuació haurien de començar per canviar els paràmetres de l’avaluació, d’aquesta manera sabríem quin és el nostre públic real, quin és el nostre potencial i quins són aquells que es troben més allunyats de la proposta.
S’ha de treballar activament en l’accessibilitat, la vinculació de les nostres entitats al territori i en la mediació de públics. També cal adaptar la l’oferta a l’usuari i això vol dir els horaris, la conciliació familiar i una proposta de preus equitatius. El públic ha de ser el nostre eix gravitatori, tothom s’ha de sentir convidat als espais que els són propis i comuns, els diners invertits en cultura, per definició, han de revertir al màxim nombre de ciutadans. Hauríem de centrar esforços i recursos en actuar sobre els públics de manera segmentada i usar el màrqueting relacional per acostar-nos al màxim nombre de persones; i per últim, cal considerar estratègies i mediadors que puguin posar en contacte les institucions tradicionals i els nou públics sense que això signifiqui banalitzar continguts ni apartar-nos de la missió dels nostres equipaments o projectes.
Però tot això que hem exposat requereix una acció coordinada entre la gestió cultural, la política institucional, el món educatiu i l’econòmic, només accions globals ens permetran actuar en l’accés d’aquests nou públics al sector de la cultura, una acció conjunts permetrà trencar barreres ideològiques, millorar l’accessibilitat i en conseqüència augmentar els usos, els usuaris i sobretot posar la ciutadania al centre de les polítiques per tal que tothom se senti convidats a participar dels nostres projectes. Una feina difícil, però urgent.
Jordi Dorca
Programador i responsable de comunicació del Museu del Cinema de Girona.
Membre del consell de redacció de Revista de Girona.
