¿Hi ha prou públic per a tot el que programem?
Les programacions culturals són cada vegada més àmplies, això és un fet constatable, ara bé, potser ho són massa? Aquesta pregunta crec que és pertinent i cal fer-la si et dediques a dissenyar la programació d’algun equipament o a impulsar algun esdeveniment cultural, sigui de la disciplina que sigui. Si donem un cop d’ull a les programacions d’estiu, veurem que la quantitat de propostes a les quals podem accedir és ingent i diria que, sense por a equivocar-me, també inabastable. Això presenta diversos problemes sobre els quals val la pena reflexionar.
Una aposta per la cultura de l’esdeveniment
Després del moment institucional en el qual la prioritat era la construcció d’equipaments, empesos per la necessitat de posar al dia les infraestructures culturals que estaven molt endarrerides a causa dels de circumstàncies polítiques difícils de detallar en un article breu, avui, i només cal que fullegeu les pàgines de cultura dels diaris per constatar-ho, la política de la inauguració ha donat pas a la política de l’esdeveniment. A cada poble un festival, a cada equipament, una programació àmplia, a cada canvi d’estació, actes i més actes… Una autèntica barrumbada difícil d’entomar i conèixer per part de la ciutadania a la qual, en teoria, se la convida a participar-hi. A l’estiu, almenys a les comarques de Girona, aquesta oferta creix de manera exponencial i si es fa una mirada global a tota l’oferta, un es pregunta, ¿És possible assimilar aquesta programació per part de la ciutadania? ¿Poden omplir la majoria dels aforaments? ¿Les programacions són complementàries entre si i fomenten els itineraris? Les respostes a aquestes preguntes és un no, i a tot això hi hem de sumar el problema que la sobre oferta suposa per als petits esdeveniments els quals troben amb unes enormes dificultats per posicionar comunicativament les seves iniciatives enmig de l’enorme embull d’esdeveniments promocionats des de les institucions. Per desgràcia, la majoria de les petites propostes fetes des de l’associacionisme o des de modestes entitats públiques s’acaben invisibilitzant.
¿Com hi posem ordre a tot plegat?
Si tenim en compte que aproximadament un 12% dels ciutadans són els que consumeixen un 49% de la cultura, estem oferint més del que es demanda per part d’aquest públic captiu i motivat. El que cal és racionalitzar l’oferta i buscar estratègies per captar públic potencial i al mateix temps, donar a conèixer les propostes culturals al públic no habitual. Caldria dissenyar una fórmula de preus que no descarti la participació en actes simplement per motius econòmics i sobretot reduir el nombre d’actes, festivals i esdeveniments, així facilitaríem una estratègia que permetés fer-los complementaris, tant pel que fa a horaris i dates, evitant així contra programacions absurdes, com també pel que fa a temàtiques i formats, no cal fer-nos la competència en propostes semblants amb diferents vestits. Per últim, s’hauria d’avaluar si els diners gastats en alguns d’aquests esdeveniments, no seria millor invertir-los a dotar de manera correcta els equipaments i iniciatives que treballen de manera sostinguda al llarg de l’any per oferir programacions i serveis estables. D’aquesta manera evitaríem la vergonya de veure com es tanquen les biblioteques durant un mes d’agost ple de festivals, que des d’alguns estaments s’han programat com a simples esdeveniments publicitaris i on la cultura, com és habitual, n’és un actor secundari, un figurant.
Jordi Dorca
Programador i responsable de comunicació del Museu del Cinema de Girona.
Membre del consell de redacció de Revista de Girona.
