La crisi econòmica i l’accentuada “anèmia de cartera”, parafrasejant Josep Pla, que van patir les institucions culturals a partir del 2007 van tornar a posar sobre la taula la importància de generar una proposta de foment del patrocini i el mecenatge. Una proposta que havia de ser eficient i eficaç però que de moment encara estem esperant.
El Museu del Louvre és un bon exemple: rep mig milió d’euros amb donacions de mecenatge.
La lectura de la biografia de Joan Baptista Cendrós escrita per Genís Sinca, El cavaller Floyd, la visita a l’exposició sobre Cendrós que es pot veure fins a l’abril a l’Espai Santa Caterina i la recent mort de la senyora Carme Mateu, presidenta i mecenes del Festival Castell de Peralada, m’ha fet tornar a pensar en el paper transcendental que ha tingut el mecenatge cultural a Catalunya. Avui la qüestió del patrocini en les arts està mal resolta i urgeix trobar la manera de fomentar la filantropia per tal de complementar els recursos econòmics que el sector públic pot aportar al sector cultural.
El mecenatge cultural ha tingut un paper transcendental en la cultura catalana, però avui en dia la filantropia no té el prestigi que va tenir fa uns anys, ni tampoc el reconeixement que gaudeix en altres països. Aquí és impensable que hi hagi iniciatives com la que anualment porta a terme el Museu del Louvre i que li permet rebre mig milió d’euros amb donacions de micromecenatge.
Sí que és veritat que les iniciatives de petits patrocinis es van succeint arreu del territori i que en els darrers anys cada vegada es fomenten més els programes de “clubs i associacions d’amics de” , però no és menys cert que cal fer una política de sensibilització, educació i reconeixement del mecenatge per anar avançant en la idea de fer eminent a la gent que cal que la cultura rebi, a més de la necessària aportació pública, una ajuda d’aportacions privades. És cert que prestigiar la figura del donant seria important i no és menys cert que una llei de mecenatge que aportés beneficis fiscals als patrocinadors també hi ajudaria.
Tot esperant la llei de mecenatge
El model francès és l’exemple que es posa sempre com a model d’un sistema efectiu de foment del patrocini i el mecenatge. A Catalunya estem encara lluny d’aquest model.
Ja hem dit que cal prestigiar la figura del filantrop, però és evident que també cal una situació jurídica i fiscal que ajudi a fer que la gent es decideixi a destinar els seus diners a projectes culturals. El marc normatiu a Catalunya no hi ajuda i en bona part és per la inexistència d’una llei estatal que reculli i fomenti els incentius, una llei que marqui quines són les institucions que poden ser perceptores de donatius i sobretot que marqui un entorn regulador clar i amb menys burocràcia.
Es va treballar el concepte del petit mecenatge amb la deducció fiscal del 75% que ara s’aplica als primers 150 euros d’una donació privada, però les grans donacions no tenen al nostre país un entorn jurídic, fiscal i de reconeixement perquè es puguin donar d’una manera més assídua.
Per una cooperació pública i privada en bé de la cultura
És el moment que les institucions, els agents i els professionals de la cultura reclamem una llei estatal de mecenatge que ens permeti poder buscar amb més comoditat patrocinis que ajudin econòmicament els nostres projectes, una llei que ha de beneficiar el donant i ha de fomentar una regulació i una tramitació més àgil i menys burocratitzada.
Amb el govern espanyol actual i la situació política tal com està, es fa difícil de veure que aquesta sigui una de les seves prioritats, però els agents culturals ens hem de preocupar que aquesta històrica reivindicació no caigui en l’oblit.
La cultura necessita ingressos que l’ajudin a no ser tan dependent de la tresoreria pública, i això només es podrà fer augmentant els ingressos propis i amb ajudes de patrocini. És el moment d’una col·laboració pública i privada pel bé de la cultura, i en definitiva, pel bé de tots els ciutadans.
Jordi Dorca
Programador i responsable de comunicació del Museu del Cinema de Girona.
Membre del consell de redacció de Revista de Girona.
@jdorcacosta
