És una evidència que els governants i la ciutadania veuen la feina dels treballadors de la cultura com una tasca sense cap rellevància ni importància.
La gestió cultural és vista com quelcom accessori, unes tasques que tothom pot fer sense tenir cap formació específica, cap recorregut professional, ni cap coneixement treballat de la matèria. Aquest menysteniment ha obert les portes a l’intrusisme no només en la gestió cultural sinó també a altres àmbits de la cultura.
Escric aquest article assumint el risc que sembli l’enèsim memorial de greuges i desgreuges que fem de tant en tant però no tant com caldria, els treballadors de la cultura. L’escric a risc de semblar un ploricó que auto justifica el seu oblidat i menysvalorat ofici, però crec que la situació de la cultura és crítica, i també crec que l’intrusisme en determinades funcions és un dels grans culpables d’aquesta situació.
Estem en un temps i una societat que ha donat a la immediatesa i a la velocitat un valor central. El pensament es va aprimant en titulars simplistes que volen arribar a la gent de manera directa; cada vegada hi ha més ciutadanes i ciutadans que s’informen a través dels impactes de les xarxes socials i que ja no veuen la cultura com a espai de reflexió crítica, d’anàlisis del que passa i de perspectives del que pot passar. Estem en un context on comunicadors, publicistes i dissenyadors han monopolitzat els espais comunicatius. La cultura és ara vista com un accessori, com espais d’oci o com una simple distracció.
Photo by Lloyd Dirks on Unsplash
El menysteniment del professional
La feina dels treballadors de la cultura no s’ha salvat d’aquest menysteniment; avui llocs que haurien d’estar reservats als professionals han estat ocupats per comunicadors, opinadors, militants de partit o assessors polítics que rares vegades s’havien implicat en el sector cultural. Gerents, comissionats i comunicadors que sense selecció prèvia, sense formació i sense el coneixement necessari han entrat a institucions i han governat el sector cultural. Un fet inimaginable en la sanitat o la seguretat pública; però en la cultura val tot, val que gent sense formació la gestioni, val que comunicadors dels nous o els antics mitjans de comunicació ocupin llocs reservats a professionals que malviuen en la precarietat o l’atur, val que “influencers” comissariïn exposicions sense haver demostrat abans gens d’interès intel·lectual pel tema a tractar. Val tot i aquesta impunitat pot acabar deixant el nostre sector cultural devastat per la mediocritat i la banalitat.
Veient això, quin sentit té que la universitat es dediqui a oferir estudis de museologia, de gestió cultural, de comissariat d’exposicions o de difusió cultural si al final el carnet del partit o els seguidors a la xarxa pesen més que el coneixement i la vàlua professional?
Reivindiquem l’ofici
Les culpes en aquest aspecte no són repartides, els principals culpables són els representants públics que per ser escollits i un cop escollits, han prioritzat el llenguatge directe al matís discursiu, han apostat per l’aparença còmoda deixant de banda el matís molest i han arraconat la reflexió crítica en ares de la banalitat amb filtres de colors. Tot i això, és evident que els professionals de la crítica, el periodisme, el comissariat, la docència i la gestió cultural hem de fer sentir la nostra veu i reivindicar el valor dels nostres oficis, hem aconseguit que tornem a apostar per un món on la cultura tingui molt a dir, i sigui, com ha estat gairebé sempre, l’ariet de la reflexió crítica i del pensament matisat.
Fins que no ens reivindiquem com a necessaris, ningú ens veurà com a tals i deixarem que la cultura en mans d’aquells que la volen convertir justament en el contrari d’allò que ha representat sempre.
Jordi Dorca
Programador i responsable de comunicació del Museu del Cinema de Girona.
Membre del consell de redacció de Revista de Girona.
@jdorcacosta
