Assistir a la Fira de Titelles de Lleida cada any, en què una gran part de companyies catalanes estrenen els seus nous espectacles, si a més formes part del jurat de la mostra en alguna ocasió –vol dir que veus tots els espectacles per tal de valorar-los-, et permet fer-te una idea força aproximada de la vitalitat i el nivell artístic general de les companyies de titelles del país.
Mimaia, Xirriquiteula o Trukitrek eren alguns dels noms d’aquest any amb espectacles acabats de treure del forn com aquell qui diu. Altres anys hi han presentat nous espectacles Xip Xap, La Baldufa, Campi Qui Pugui, Festuc, Centre de Titelles de Lleida –els amfitrions-, L’Estenedor, Zum Zum, Teatre Nu o L’Estaquirot.
A Lleida han aconseguit que la mostra, de la qual l’any vinent se’n celebrarà la trentena edició, sigui un gran èxit. La ciutat se la sent seva, la gent omple les places, els carrers i esgota les entrades dels espectacles de pagament. D’altra banda, la nombrosa presència de programadors, de directors i responsables de festivals nacionals, estatals i internacionals assegura l’existència de vies de distribució dels espectacles, de manera que l’interès de les companyies per ser seleccionats i entrar en la programació és remarcable.
L’espectacle amb consciencia social, ‘Kumulunimbu’
De tot el que s’ha vist a la fira, us aconsello que pareu atenció a Kumulunimbu, de la Companyia Ortiga. El grup banyolí, format per educadors socials, volien transmetre un missatge que posés en evidència el drama que viuen els refugiats i ho fan a través de l’al·legòrica història d’una noia i un núvol. A aquest, que abastia la noia d’aigua i per tant de vida, un cop de vent se l’emporta i queda enganxat al filferrat d’una tanca que delimita una frontera. La noia surt a la recerca del núvol, fa una penosa travessa pel desert i el mar i acaba engarjolada. Tots dos són víctimes del capitalisme, que disposa de les seves vides, els esprem, fins que aconsegueixen escapar. És un espectacle senzill, però ben pensat, adequat per a interior i exterior, presentat en una mena de teatret portàtil que els permet crear una atmosfera favorable, en què els dos actors/manipuladors reben el públic construint uns personatges ben divertits que abandonen en començar la funció, protagonitzada per un titella preciós, presentat en dues dimensions per remarcar la immensitat de l’oceà i el desert. La proposta va merèixer el Drac d’Or al millor espectacle de carrer i el Drac d’Or a la millor dramatúrgia. De fet, molt possiblement, aquest sigui l’aspecte que cal millorar, en general, en la majoria de propostes. No és el cas.
No us perdeu ‘Vida’
El guanyador absolut de la fira va ser l’espectacle Vida, de l’aragonès Javier Aranda. Es va endur tres Dracs d’Or: el de millor espectacle de la fira i els de les autonomies i el jurat internacional. Aranda és un virtuós de la manipulació. Només amb les mans i alguns complements que li permetien completar la morfologia dels personatges, partint d’una profunda honestedat, és capaç d’explicar una història senzilla, universal, gens pretenciosa, amb una humanitat, una tendresa i un sentit de l’humor que captiven a l’espectador i el commouen, assegurant una llarga trajectòria a aquest espectacle tant a Catalunya com a l’Estat i arreu del món amb tota probabilitat. Aranda és el manipulador, però també és el narrador de la història, omnipresent, però discret i interactuant el mínim possible i, si és necessari, fent-ho com si es tractés d’un pare amatent, un creador comprensiu i compassiu amb les seves criatures. No deixeu de veure-la si la veieu programada, no us en penedireu.
Roig Pèl-boig (Mimaia), Laika (Xirriquiteula) o Mr. Train (Trukitrek) tenen en comú una indiscutible potència visual. Mimaia, amb Dora Cantero i Mina Trapp, excel·leixen en la manipulació; la utilització de projeccions de manera molt intel·ligent i Laika, així com el titella de la protagonista, la gosseta que va orbitar la terra, són els punts forts de la proposta de Xirriquiteula, mentre que Mr. Train té una base literària –està inspirat en Il cane blu, un conte de Tonino Guerra- que li presta una poètica molt especial, potenciada per les projeccions i la inclusió d’alguns elements dramàtics en la trama. Els tres són molt bons espectacles, tot i que caldria ajustar-ne el ritme i alguns elements de la dramatúrgia.
Dani Chicano
Director de la revista Proscenium
