Des de fa uns anys els entusiastes feligresos del “sant virtual” no dubten a treure’l en processó constant mentre honoren totes les seves virtuts amb un poc esperit crític que preocupa i espanta de la mateixa manera. I jo em pregunto: tota aquesta virtualitat no ens pot portar a tots plegats a aprimar el discurs, a simplificar el missatge i a poc a poc a convertir la cultura en un simple passatemps?
Una conferència qualsevol, en un museu indeterminat, en una ciutat que no cal citar. El senyor ponent presenta un doctor en filosofia d’un país que ara no ve al cas; el savi universitari comença a parlar d’un tema que ara no els esmentaré, ho fa amb l’autoritat que li confereixen els anys d’estudi a universitats del seu país i de tot Europa, la gent el comença a escoltar. Ell continua amb el seu raonament ple de sil·logismes perfectes, amb un argumentari ric i amb citacions contrastades de grans pensadors. A les primeres files alguns dels assistents treuen els seus telèfons mòbils, telèfons amb els quals rares vegades telefonen a algú, obren l’aplicació de la càmera i fan una fotografia al ponent. La foto la publiquen a Instagram amb un munt d’etiquetes que poca cosa, o res, tenen a veure amb allò que els està explicant el “doctor en filosofia d’un país que ara no ve al cas”. Al mateix moment Twitter s’omple de piulades que comencen amb “Imperdible xerrada del doctor en filosofia d’un país que ara no ve al cas”. Poc després els raonats arguments del savi es resumeixen en 200 caràcters a Facebook. Altres assistents escolten amb atenció el ponent, i prenen notes en artefactes estranys que no necessiten bateria i que, segons sembla, encara en diuen llibretes, escolten i intenten, no sempre amb èxit, entendre i assumir tot allò que el “doctor en filosofia d’un país que ara no ve al cas” els està explicant. La pregunta és una, i suposo que és pertinent: com ens podem perdre la meitat de tot aquest coneixement que ens ofereix aquest savi? Com ens el podem perdre per estar pendents del mòbil i resumir en titulars una xerrada que necessita hores per ser pensada i assumida? No deu ser que el discurs l’estem aprimant per sentir-nos més còmodes? L’aprimem per no haver de fer l’esforç d’entendre? O ho fem per apartar-nos d’allò que ens és difícil sense abandonar-ho del tot? En resum, la virtualitat mal entesa no està aprimant el discurs cultural fins a cotes preocupants?
Contra la banalització
Quan els actes culturals, els discursos, els arguments i els pensaments se simplifiquen passen a ser mers entreteniments. La cultura deixa de ser un espai de pensament crític, un espai de dubte constant, de raonament i de diàleg aprofundit per convertir-se en un simple entreteniment. La cultura perd centralitat i es converteix en una distracció perifèrica. En definitiva, abandona la seva capacitat transformadora per convertir-se en un simple element d’oci.
Inabastable és també la quantitat de continguts que Internet ens posa a disposició, una quantitat de continguts que sense preceptors que ens orientin ens fan passar massa vegades “bou per bèstia grossa”. Mai hem tingut tanta cultura a l’abast i mai l’hem consumit d’una manera tan superficial; mai hem estat tan informats i potser mai hem entès tan poc el que realment passa.
La culpa no és de la tecnologia
És massa fàcil atribuir tots els mals a la tecnologia, és massa fàcil culpar del que ens passa al canvi, reconeguem-ho, tots en algun moment som reticents al canvi. Ara toca adaptar-nos al nou paradigma, saber destriar allò que la connectivitat i la virtualitat ens pot aportar. Avui toca acostar-nos, crear xarxes i posar coneixements en circulació aprofitant allò que ens aporten les noves tecnologies. Adaptar-se no és capitular, la cultura, sigui presencial o virtual, no pot capitular davant la banalitat i davant l’aprimament del discurs que és alhora l’aprimament del pensament. Les noves tecnologies no poden convertir el fet cultural en simple estètica, la virtualitat no pot ser la cosmètica que justifiqui una cultura banalitzada.
Jordi Dorca
Programador i responsable de comunicació del Museu del Cinema de Girona.
Membre del consell de redacció de Revista de Girona.
@jdorcacosta
