S’acosten eleccions de tot tipus (un cicle electoral en diuen). Veuran que les polítiques culturals costarà que formin part del debat. Això ha estat així des de fa anys. La cultura és per la política un apartat accessori del programa electoral, un apartat ple de propostes tòpiques i excessivament curtterministes. Potser seria el moment de canviar de paradigma i vestir estratègies de mirada llarga que ens permetin fer front als canvis i els reptes que se’ns tiren al damunt.
Jay Rana en Unsplash
Cultura i política cultural
La cultura i la política cultural són dues coses diferents. La cultura és reflexió intel·lectual, creació artística i transformació, és un conjunt de coneixements, eines, capacitats i hàbits que adquirim com a membres d’una societat i que ens permeten entendre millor el món. En canvi la política cultural és l’acció de qui administra recursos, facilita l’accés de la ciutadania als béns culturals, construeix espais de diàleg, qui projecta equipaments, ajuda als creadors i dissenya programacions.
La cultura és el joc i la política cultural és el terreny de joc. Atesa aquesta distinció podem convenir que llocs mancats de bona política cultural poden generar propostes interessants. Les bones polítiques no fan que neixin per art de màgia grans propostes i projectes, però sí que és cert que un bon terreny (política cultural) permet practicar millor joc (propostes culturals interessants).
Les polítiques culturals a Catalunya
A Catalunya hi ha hagut alguns problemes afegits. El primer d’ells ha estat la dicotomia entre les polítiques que s’han emprès des de la Generalitat, basades en la conservació de la cultura pròpia i la reconstrucció de diversos equipaments públics que havien quedat pendents de construir, davant de les polítiques municipals molt més centrades en l’accés del públic a la cultura. D’altra banda els Ajuntaments han realitzat funcions i inversions que per competències no li serien pròpies. Sumar les polítiques dels uns i dels altres sempre ha acabat en fracàs, mai hi ha hagut un pacte cultural que unís estratègies i idees per desenvolupar polítiques que impliquessin a tots els estaments institucionals del país.
La primera idea del CONCA (Consell Nacional de la Cultura i les Arts) basada en el model de l’Arts Council Britànic era un bon inici per delegar part de les decisions en política cultural en gent allunyada de la lògica partidista. Aquesta premissa ha quedat diluïda, avui el CONCA és un organisme que a banda de les avaluacions, accions de formació i assessorament té un poder d’influència molt limitat.
A tot això hi hem de sumar que els mesuradors d’impacte basats en l’economia i l’utilitarisme s’han apoderat dels discursos en totes les administracions, aquests preceptes abans eren una justificació més però avui són la idea central per legitimar la inversió.
I a partir d’ara?
I a partir d’ara? Doncs es fa difícil de saber, no sabem quina és la idea dels que presumiblement governaran en els anys vinents. Tampoc és molt esperançador veure com els grans moviments transformadors dels darrers anys no han tingut la cultura al centre del debat ni tampoc l’han vist com a una prioritat.
L’única realitat és que ens calen polítiques a llarg termini, polítiques que garanteixin l’accés a la cultura, que democratitzin els àmbits de decisió, que legislin en favor del sector, que protegeixin l’artista, que solucionin les disfuncions en el reconeixement de l’autoria, que permetin l’obertura als públics dels diferents equipaments, que completin el mapa d’infraestructures, que interactuïn amb el sector educatiu i el tercer sector i que es dotin d’un pressupost digne que ens apropi als estàndards europeus. Cal un pla a llarg termini i una idea clara per gestionar el mentrestant. Però si vostès fan l’enorme esforç de llegir els programes electorals, veuran que no sembla que això hagi de ser immediat. Espero equivocar-me.
Jordi Dorca
Programador i responsable de comunicació del Museu del Cinema de Girona.
Membre del consell de redacció de Revista de Girona.
@jdorcacosta
