Durant dos anys Carla Rovira va investigar una historia familiar, la del seu oncle-avi, Enrique Isart Alonso, afusellat pels franquistes l’any 39 a Cartagena. Anava a la recerca de l’heroi d’esquerres i analitzava la narrativa de l’oblit sobre la figura d’aquest familiar, bastida en part sobre la llegenda i un punt de realisme màgic, per fer el seu nou espectacle. Però de sobte es va adonar que en el marc d’aquesta narrativa encara hi havia un oblit més patent: el de les dones de la seva família.
Màtria, un viatge artístic d’amor (foto m4no.ly)
Les dones han mantingut viu el record
Han estat les dones les que han testimoniat al desaparegut, les que han mantingut viva la seva història, malgrat que no era un tema de conversa habitual. La mare d’Enrique Isart, Virgínia Alonso, les seves germanes, nebodes i fins i tot les filles d’aquestes com la mateixa Rovira, no són protagonistes de grans esdeveniments històrics, però són imprescindibles, com un gran nombre de dones d’altres moltes famílies –aquí hi ha el que atorga una projecció universal a la peça-, per entendre les històries particulars que conformen la història col·lectiva. Màtria és la plasmació del procés d’investigació de Rovira sobre Enrique Isart i de les pròpies reflexions de la creadora, que no presenta una història lineal, sinó que ha anat teixint l’espectacle a partir de fragments, idees i conceptes que formen un tot.
La necessària construcció d’una memòria col·lectiva
Durant la mal anomenada transició espanyola, un exercici d’amnèsia en tota regla que ha afavorit la preservació d’un franquisme sociològic cada vegada més desacomplexat, s’ha perpetuat la recuperació i promoció de memòries individuals com a manera d’evitar la construcció d’una memòria col·lectiva, de manera que si s’aconsegueix destruir aquesta memòria de la col·lectivitat o se n’evita la seva formació, la gent mai es veu com a agent històric. Aquesta és la tesi de Rovira en aquesta peça que conté, com no podia ser d’altra manera, un homenatge implícit a la seva família, amb prou habilitat com perquè això no interfereixi en aquesta projecció universal que pretén que tingui l’obra. El plantejament no és convencional, com tampoc la posada en escena. El públic escolta la història assegut al voltant d’una llenca circular de sorra -suro trinxat del que es recuperen, submergits, alguns records i objectes oblidats- amb una taula situada al centre. La barreja de text, projeccions i les actuacions de la mateixa Rovira i la seva mare, Àngela Pitarch, que no és actriu, aconsegueixen un grau d’autenticitat remarcable i, per tant, d’emoció. No és “una altra sobre la Guerra Civil”, en absolut, transcendeix aquest tema i interpel·la al públic per tal que es faci preguntes al respecte de la seva pròpia història.
Màtria es podrà tornar a veure a la Sala La Planeta de Girona els dies 19 i 20 de gener i, posteriorment, a l’Ateneu Popular 9 Barris el 27 de gener i a l’Escorxador de Lleida el dia 8 de març.
Dani Chicano
Periodista / Director de la revista Proscenium
Imatges: m4no.ly
