La flauta del Festival del Castell de Peralada

Fa uns anys Oriol Aguilà, director del Festival Castell de Peralada, donant una certa continuïtat a l’esperit lúcid i creador d’un dels seus predecessors, Luís Polanco, que va deixar una petjada inesborrable al festival i en va definir el model que s’ha perpetuat, va apostar per la producció anual d’un espectacle operístic que portés el segell de Peralada i que, a més, fos homologable amb les produccions de qualsevol dels grans agents operístics d’Europa i exportable arreu del món.

Andrea Chénier (Umberto Giordano) va ser el primer capítol d’una sèrie de brillants produccions formada també per Otello (Verdi), Turandot, Madama Butterfly –les dues, de Puccini- i, enguany, els dies 6 i 7 d’agost, s’estrenarà La flauta màgica de Mozart, que suposarà el debut operístic en la direcció escènica d’Oriol Broggi, mentre que la direcció musical és de Josep Pons. Aquest és un altre dels trets característics del Festival de Peralada, fer de motor de creació i servir de porta d’entrada a la direcció escènica operística a directors d’altres disciplines, com el teatre. Un repartiment vocal brillant, la Gran Orquestra i el Cor del Liceu i un entorn bellíssim completen un panorama perfecte.

Josep Pons i Oriol Broggi, directors musical i escènic, conversen al soterrani de la Biblioteca de Catalunya sobre La flauta màgica. Foto: Agustí Ensesa

Després d’un cap de setmana líric gloriós, amb les actuacions dels tenors del moment com són Javier Camarena i Jonas Kaufmann, i de la versió concertant de Thaïs (Massenet), a càrrec de Plácido Domingo (Athanaël) i Ermonela Jaho (Thaïs) en els papers principals, el Festival de Peralada estrena La flauta màgica amb diversos punts dignes d’atenció. El primer és el debut operístic del director d’escena, Oriol Broggi. Es tracta d’un dels directors teatrals destacats al nostre país, després de signar muntatges amb la seva companyia, La Perla 29, amb un èxit indiscutible: Antígona, Incendis o Bodas de sangre en són alguns. Ja fa un parell d’anys, després de les direccions realitzades per Alfonso Romero (Andrea Chénier, 2014), Paco Azorín (Otello, 2015) -fins ara aquestes dues han estat les més reeixides-, Mario Gas (Turandot, 2016) i Joan Anton Rechi (Madama Butterfly, 2017), Oriol Aguilà va començar a parlar amb el director de fer la posada en escena de la peça de Mozart i, finalment, Broggi va acceptar l’encàrrec.

Calixto Bieito, Carles Santos o Joan Font com a predecessors

Broggi agafa amb La flauta màgica el relleu de directors com Joan Font (Comediants) que va debutar a Peralada en el món de l’òpera amb la posada en escena d’Orfeo i Eurídice de Gluck (2006), o encara més enrere en el temps, Calixto Bieito, que va iniciar aleshores la seva carrera operística amb una Carmen de Bizet, (1999) que va provocar admiració per una banda i escàndol per l’altra, pels seus plantejaments escènics poc convencionals, que ja són una marca de la casa quan parlem d’aquest creador. Però va ser llavors que el Festival de Peralada va apostar pel risc i la innovació. Són dos exemples als quals s’hi poden afegir Carles Santos o La Fura dels Baus, que també van debutar en aquest àmbit a redós, literalment, del castell altempordanès. L’escenari no es trobava aleshores on és ara, a la part baixa dels jardins, sinó a tocar de la part posterior del castell. Juga a favor de Broggi la teatralitat d’aquesta peça i el fet que no se situa l’acció ni en una època ni en un lloc concret, de manera que el camp per a la imaginació de directors, escenògrafs, figurinistes, il·luminadors i realitzadors audiovisuals és absolutament verge, si es descarta la influència de les nombroses posades en escena anteriors.

Un equip musical imbatible

Broggi compta en aquesta ‘flauta màgica’ amb la direcció musical de Josep Pons, que tindrà sota el seu comandament l’Orquestra i el Cor del Liceu, i això sí que és tota una garantia, pel director, l’orquestra i el cor triats. Aquest és un altre dels punts d’interès de la proposta. Com a tercer punt a destacar, parlem de la qualitat dels intèrprets. En aquesta qüestió, el criteri i el gust dels responsables del festival és impecable i han passat per les seves produccions algunes de les veus més destacades a nivell mundial com Carlos Álvarez, Gregory Kunde, Irene Theorin, Ermonela Jaho, Eva Maria Westbroek o Marcelo Álvarez. Per a La flauta màgica Peralada ha reunit alguns dels millors intèrprets possibles actualment: Andreas Bauer (Sarastro), Liparit Avetisyan (Tamino), Kathryn Lewek (Reina de la Nit), Olga Kulxinska (Pamina), Júlia Farrés (Papagena), Adrian Ërod (Papageno) o Francisco Vas (Monostatos).

Si bé el fet que l’espectacle sigui a l’aire lliure comporta un seguit de diferències substancials en comparació al que es podria fer en un auditori o en un teatre, l’entorn afavoreix clarament la creació de climes mentre dura la peça, que en la seva lectura més superficial no deixa de ser una mena de conte de fades amb prínceps, princeses, reis i reines, malvats i un pocasolta com Papageno. En definitiva, el triomf del bé sobre el mal. Aprofundint en tot plegat però, amb la lectura dels magnífics texts dels crítics musicals Jaume Radigales i Pere-Albert Balcells que figuren en el programa de mà de l’espectacle i la guia de programació del festival -una app pionera en el món de les arts escèniques -, hom pot conèixer la ferma connexió de l’òpera amb els ideals de la maçoneria, societat a la qual pertanyia el mateix Mozart, que mira d’explicar les dificultats que cal superar en el camí cap a la il·luminació, cap al coneixement. Dos mesos després d’estrenar-la, l’any 1791, Mozart va morir als 35 anys. La vetllada promet ser memorable.