Es pot treballar de manera professional sense està ben remunerat.
Això és el que pateix la cultura. La majoria de feines, sobretot les que han de fer creadors i tècnics que s’inicien en el sector, no estan retribuïdes com caldria. En altres casos es treballa per ajudar algú que per desgràcia no ha pogut aixecar com calia el finançament del projecte i per pura solidaritat es realitza una tasca pagada per sota els estàndards acceptables. Hi ha massa exemples on es treballa sense remunerar amb el pretext que aquella feina engreixa el currículum del principiant i que el que avui no es cobra ja es cobrarà més endavant gràcies a l’experiència acumulada en treballs no retribuïts. Tots hem sigut aprenents i practicants ens diuen. Segurament tenen raó però el l’excés d’aquest tipus de pràctiques ens ha fet entrar en un cercle viciós que està convertint el sector creatiu de Catalunya en un món amateur en el sentit estricte de la paraula. Ser professional significa exercir una professió, si s’exerceix, és per guanyar-se la vida i en català això significa guanyar els suficients diners per viure de manera correcta.
La preocupació per la pauperització del sector
Des de fa uns anys el sector de la cultura està patint una pauperització molt gran. La crisi financera va reduir els pressupostos públics dedicats a la cultura i aquests no s’han recuperat, ens movem encara entre el 0,7% de la Generalitat al 5% dels ajuntaments més proclius a la inversió cultural. Insuficient de totes, totes. Amb la crisi també van descendir els usos i el consum cultural. No existeix una llei de mecenatge que permeti al sector econòmic apostar per la cultura. A tot això hi afegim que no tenim prou usos per a absorbir l’enorme producció que genera el país i que per tant molts projectes queden en l’anonimat malgrat l’esforç que s’ha fet per produir-los. Els projectes culturals i creatius del país han de mirar cap a fora, però la internacionalització de la cultura catalana avui encara és deficient i el mercat global és massa agressiu per fer-s’hi un espai amb eines insuficients. Les beques i ajudes estan avui mal dotades i en alguns casos mal plantejades a causa de la burocratització excessiva del sector públic. Tot plegat provoca que les ajudes per projectes no siguin les que els productors esperaven i per tirar endavant el procés han de retallar despeses, unes retallades que massa vegades es troben en els honoraris dels professionals que hi participen. Tots aquests aspectes que acabo de detallar són les onades de la tempesta perfecta, una tempesta que no acaba amb naufragi gràcies a la solidaritat i l’altruisme del sector que ha acceptat sense gaires queixes una pauperització inadmissible. El sector ha acudit a l’àgora de l’opinió pública massa acomplexada i no ha sabut fer-se valer com sí que ho han fet molts altres.
Trencar el cercle
Les accions que podrien trencar aquest cercle viciós són tant fàcils d’enumerar com difícils de complir: es tractaria de fer una inversió important en polítiques de foment de la creació, crear un programa de beques i subvencions ben dotades econòmicament i prou flexibles perquè siguin útils als creadors i productors, aprovar una llei de mecenatge que permeti assolir recursos del sector privat per finançar projectes culturals i crear un pla d’ajuda a la internacionalització de projectes. Però sobretot cal que el sector s’organitzi, reclami que es regulin els convenis dels treballadors culturals i que comencem a donar importància a la nostra feina. En definitiva, reclamar la possibilitat de guanyar-se la vida treballant en el sector cultural.
Jordi Dorca
Programador i responsable de comunicació del Museu del Cinema de Girona. Membre del consell de redacció de Revista de Girona. @jdorcacosta
