El Sismògraf d’Olot arriba al seu desè aniversari amb una salut de ferro, convertit en la mostra de referència del nostre país en l’àmbit de la dansa contemporània i el moviment. Aquest èxit, que l’és, i esclatant, té nom, el de Tena Busquets, directora artística del festival “que detecta el moviment”, també el de l’Institut de Cultura d’Olot encapçalat per Ricard Sargatal i també hi té a veure la consideració de “festival estratègic” per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya ara fa quatre anys.
La Grande Phrase, de la Compagnie Didier Théron (Hiroshi Fujii)
El major mèrit del Sismògraf i el secret de l’èxit, a banda de la qualitat artística indiscutible de la programació, és l’arrelament que aquesta proposta té a la ciutat d’Olot. Els olotins no només se’n senten orgullosos, perquè el Sismògraf situa la seva ciutat al mapa de la creació a Catalunya i a l’Estat, sinó que també el viuen a fons, el gaudeixen a les places, parcs i carrers, esgoten les entrades dels espais tancats i participen amb entusiasme en totes les propostes del festival, per molt aparentment esbojarrades que siguin. La celebració de l’edició d’enguany del Sismògraf, que es celebrarà del 19 al 22 d’abril, és una excusa perfecta per passar tres dies inoblidables a Olot.
Erupció de circ coreografiat
Existeixen creadors i companyies de dansa contemporània en aquest país a les quals no podrem agrair prou la seva aportació i la seva capacitat per eixamplar el camp de visió de l’espectador. Companyies que tenen la capacitat de fer quelcom tan complicat com és crear nou públic. Cesc Gelabert, Àngels Margarit, Sol Picó, Malpelo o La Veronal, ja consolidats, formen part d’aquest grup, al qual s’hi han afegit figures colossals, com Vero Cendoya –no us perdeu La partida si mai teniu l’oportunitat d’assistir-hi-, Roberto Oliván, Quim Bigas, Pere Faura, loscorderos… La capacitat d’aquestes companyies d’obrir-se a altres llenguatges artístics, barrejant la dansa amb el circ o el teatre gestual, per exemple, ha estat un factor que ha fet eixamplar el públic de dansa, que prové de diverses disciplines per convergir en espectacles d’aquestes companyies. A França ja li van donar nom fa temps a això, les “arts creuades”. Blaï Mateu n’és un exemple. Provinent del circ, els seus espectacles incorporen, cada vegada de manera més patent, la dansa, de la mateixa manera que Joan Català, ballarí i clown excel·lent, o Roser Tutusaus. Jordi Galí, que estarà present al Sismògraf, també és un a mostra de la barreja de dansa, instal·lació, performance, en uns espectacles que podríem anomenar gairebé de site specific. Galí s’inscriu al Sismògraf d’enguany en un cicle que aixecarà molta expectació i que han anomenat Erupció de Circ coreografiat. Aquesta proposta, segons anuncien des del festival, consisteix en “posar el focus sobre un aspecte concret de la dansa: una idea, un moviment, una coreògrafa, un ballarí, una companyia, un territori…” Galí, un intèrpret molt reconegut a França, però força desconegut al nostre país, ha estat inclòs en aquest cicle juntament amb Roberto Olivan (Cuculand Souvenir), Marta Torrens-Fet a mà (Brut), Las Lo Las-El Paller-Art Estudi (Fosques) i Paula Quintas-Traspediante (Analepsis). Però és que a més, el Sismògraf també és motor de creació, ja que participa en la coproducció de fins a 5 espectacles dels 27 que es podran veure a Olot, incloent el de Roberto Olivan i Las Lo Las, dels quals 8 són estrenes.
De les ‘Rèpliques’ a ‘l’Ona expansiva’
Set of sets, de Guy Nader i Maria Campos (Alfred Mauve)
A més de l’Erupció, que en l’edició de l’any passat estava dedicada al sistema basc de la dansa, el Sismògraf ha consolidat les Rèpliques, que són espectacles de dansa que tenen lloc fora de les dates del festival però que hi estan vinculats, i l’Ona expansiva, que són un seguit de propostes que es programen a altres poblacions de la Garrotxa. També resulta habitual una vessant de la qual en tenen molta cura des del Sismògraf, com és el programa educatiu, que aquest any conté 4 propostes, i el conjunt de tallers que s’imparteixen, aprofitant la presència d’artistes de gran nivell del nostre país. Les propostes que es presenten habitualment en aquest festival acostumen a demostrar un remarcable grau de compromís amb la societat i la realitat que ens envolta, amb posicionaments politics força inequívocs, i enguany aquest grau de compromís es veu reforçat amb un seguit de propostes que parlen sobre les migracions, els refugiats o qüestions de gènere. I a tot això cal afegir un dels aspectes importants de la mostra, que és la seva condició d’aparador, de mercat de referència de les propostes de dansa contemporània al qual acudeixen els programadors per tal de conèixer propostes que després puguin programar als seus espais.
D’espectacles indispensables n’hi ha uns quants, des del Set of sets (Guy Nader / Maria Campos) fins l’Air o La grande phrase de la Compagnie Didier Théron, passant per C.O.S. de Vero Cendoya, o els espectacles de Roberto Olivan, Societat Doctor Alonso, Quim Bigas, Kernel Dance Theatre o el sempre meravellós itinerari de dansa al Parc Nou, una manera brillant de cloure diumenge a migdia els dies més intensos del festival.
Dani Chicano
Periodista / Director de la revista Proscenium
